A mitjan segle passat, el "Pou Negre" de Teheran era una de les masmorres més tristament cèlebres de l'Orient Pròxim. Abans havia servit de dipòsit subterrani d'aigües d'un bany públic Un passadis estret, que consistia en tres trams d'escales dretes, constituïa l'unica via d'entrada o sortida. Voltats de les pròpies inmundicies, els presoners llanguien a la llòbrega foscor d'un pou gèlid i pudent.
Aquesta mateixa atmosfera va ser l'escenari de l'esdeveniment més estrany i desitjat de tots els que es poden esdevenir: allí va ser on un ésser mortal, un home externament com els altres, va ser cridat per Déu perquè fos portador d'una nova revelació religiosa.

Era l'any 1852, i aquest home era un noble persa que avui coneixem com a Bahà'u'llàh. Durant l'empresonament, mentre els seus peus eren victimes del cep i del seu coll en penjava una cadena de 35 quilograms, Bahà'u'llàh va tenir una visió de la voluntat de Déu per a la humanitat.
Va ser un esdeveniment comparable amb els moment estel.lars del passat en que Déu es va revelar als Seus Missatgers: quan Moisès es va acostar a la Bardissa Encesa; quan Buda va rebre la seva primera il.luminació sota l'arbre del Bodhi; quan l'Esperit Sant es va posar en forma de colom sobre Jesus, o quan l'arcàngel Gabriel es va aparèixer a Muhammad.

L'experiència del Pou Negre va marcar l'inici d'un periode de revelació religiosa en el qual Bahà'u'llàh, durant quranta anys, va revelar una infinitat de llibres, taules i epístoles que avui formen el nucli de les escriptures sagrades de la Fe Bahà'í. Aquests escrits contenen la carcasa que ha de propiciar la reconstrucció espiritual, moral, econòmica i política de la societat.

Bahà'u'llàh, el nom del Qual significa en àrab "La Gloria de Déu", va néixer el 12 de novembre de 1817 a Teheran. Era fill de Mirzà Buzurg-i-Núri, un ric ministre del Govern. Bahà'u'llàh es deia Husayn-'Alí, i l'origen dels seus avantpassats es remuntava a les grans dinasties del passat imperial.
Durant la seva jovenesa, Bahà'u'llàh va fruir d'una vida principesca i d'una educació centrada en l'equitaci´, l'esgrima, la cal.ligrafía i la poesi clàssica.
A l'octubre de 1835, Bahà'u'llàh es va casar amb Àsiyi Khànum, filla d'un altre noble, de qui va tenir tres fills: un nen 'Abdu'l-Bahà, nascut el 1844; una nena, Bahíyyih, nascuda el 1846; i un altre nen, Mihdí, nascut el 1848.
Bahà'u'llàh, després de rebutjar la carrera ministerial que l'esperava devant, va decidir de consagrar totes les Seves forces en la beneficiència, cosa que ja a principis dels anys 40 fou motiu prquè se'l conegués com a "Pare dels pobres". El 1844 aquesta existència priviligiada va canviar sobtadament de signe: Bahà'u'llàh s'havia convertit en un dels grans defensors del moviment babí.
El moviment babí, precursor de la Fe Bahà'í, va escombrar l'Iran com un remoli i va atreure la presecució ferotge del clergat.Després de l'execució del seu Fundador, el Bàb, Bahà'u'llàh va ser arrestat i conduït, encadenat i a peu, fins a Teheran. Allí alguns cortesans i clergues influents van sol.licitar que se le apliqués la pena de mort. Però la vida de Bahà'u'llàh va quedar arrecerada gràcias a la Seva reputació personal, a la posició social de la Seva familia i a les protestes d'algunes ambaixades occidentals.
Per consegüent, fou confinat a l'infame "Pou Negre" (Siyah-Chal en persa). Les autoritats confiaven que aquest càstig acabaria la Seva vida. No va ser així. Aquella masmorra es va convertir en el bressol d'una nova revelació.
Bahà'u'llàh va passar quatre mesos al Pou Negre. Allà va ser on va conèixer l'abast de la Seva missió.

"Jo no era més que un home com els altres, estirat al meu llit, quan vet aquí que les brises del Totgloriós es van emparar de Mi i Em van instruir en el coneixement de tot el que ha estat". "No és una cosa que procedeixi de Mi, sinó de Qui és el Totpoderós i l'Omniscient. I Ell Em va manar que alcés la veu entre el cel y la terra (...)."

Bahà'u'llàh va deixar la masmorra per iniciar un exili que El va dur fora de la terra natal i que va durar quaranta anys. La primera destinació va ser Bagdad. Al cap d'un any, Bahà'u'llàh va empendre el camí cap a les muntanyes desolades del Kurdistan, on va viure dos anys de meditació solitària.
Aquest període recorda en molts aspectes la reclusió dels Fundadors d'altres religions: ñes caminades de Buda, els quaranta dies i nits de Crist al desert i el retir de Muhammad a la cova del Mont Hira.

El 1856, a instàncias dels exiliats babís, Bahà'u'llàh va tornar a Bagdad. Sota el Seu comandament renovat, el prestigi de la comunitat babí va començar a créixer. La reputació de Bahà'u'llàh com a guia espiritual es va divulgar per tota la ciutat. Per aixó, i per que la Seva popularitat tornés a encendre els ánims de la comunitat babí de Persia, el govern del Xa va aonseguir que les autoritats otomanes manesin enviar-lo a terres encare més llunyanes.
A l'abril del 1863, abans d'abandonar Bagdad, Bahà'u'llàh i els Seus companys acampaven en un jardí situat a la riba del Tigris. Des del 21 d'aquell mes fins al 2 de maig, Bahà'u'llàh va proclamar als babís del seu entorn que Ell era el Promès predit pel Bàb i, de fet, per les Sagrades Escriptures de la humanitat.
El jardí va rebre el nom de "Ridvàn", una paraula que en àrab significa "paradís". L'aniversari dels dotze dies que hi van transcórrer, coneguts com "la Festa del Ridvàn", constitueix la celebració més joiosa del calendari bahà'í.
El 3 de maig de 1863, voltat de la familia i d'alguns companys escollits, Bahà'u'llàh va partir de Bagdad cap a Istambul, capital de l'imperi Otomà. En aquell moment Bahà'u'llàh ja era una figura que gaudia d'un enorme prestigi i afecte popular. Els relats procedents dels trstimonis oculars ens han deixat una descripció conmovedora de la partida, en què es barregen les llàgrimes dels espectadors i el tribut d'honor que li van retre les autoritats.
Al cap de quatre mesos d'estada a Istambul, Bahà'u'llàh fou enviat en qualitat de presoner a Adrianapolis (l'actual Edirne), on va arribar el 2 de desembre de 1863. En el decurs dels cinc anys que va estar-se en aquesta ciutat, la reputació de Bahà'u'llàh no va deixar mai d'estendre's, com ho demostra prou l'intens interès que va suscitar la Seva persona entre els cercles d'estudiosos, diplomàtics i alts funcionaris de l'administració.

Cap al setembre del 1867, Bahà'u'llàh va començar a escriure una sèrie d'epistoles adreçades als dirigents de l'època, entre els quals l'emperador Napoleó III, la reina Victòria, el kàiser Guillem I, el tsar Alexandre II de Rússia, l'emperador Francesc Josep, el papa Pius IX, el sultà Abdul-Aziz i el xa de Pèrsia Nasrid-Din.
Bahà'u'llàh hi proclama obertament la Seva condició i parla de l'adveniment d'una nova era. Però, primer de tot, adverteix que l'ordre social del món era a punt de patir trastorns catastròfics sense parió. A fi de pal.liar-los (vet aquí el Seu missatge urgent), els governs del món havien d'obrar amb justicia. Va apel.lar a aquests grans mandataris perqué reduïssin els seus arsenals i establisin una certa associació de nacions. Per atènyer la pau duradora només hi havia un remei: actuar conjuntament contra la guerra.

Davant les instigacions continues de l'ambaixada persa, el govern turc va decidir desfer-se de Bahà'u'llàh tot envian-lo a la fortalesa-presó d'Acre (l'antiga Sant Joan d'Acre, a Paletina, a la provincia de Síria).
En aquella època Acre era un racó remot al qual solien enviar els assassins, els assaltants de camins i els dissidents polítics. Era una ciutat amurallada, de carrerons estrets i cases d'aspecte desolador, no hi havia aigua neta i l'aire, segons la descripció popular, era tan pudent que en respirar-lo fins i tot les aus queien a terra.
En aquest indret van venir a parar Bahà'u'llàh i la Seva familia el 31 d'agosto del 1868, per iniciar l'últim tram del prolongat exili. Els 24 anys següents van transcórrer entre Acre i la rodalia. Al principi, Bahà'u'llàh i els Seus companys van viure reclosos al recinte de la presó. Més tard se'ls va permetre traslladar-se a una casa dins la ciutat, on van viure ben amuntegats, de tan poc espai. Atesa la seva fama d'heretges perillosos, la seva presència era objecte de l'animositat pública. Fins i tot els seus fills havien de fugir corrent perquè no els apedreguessin.
Amb el pas del temps, l'esperit de Bahà'u'llàh i las Sevas ensenyances van aconseguir fer efecte enmig de tanta hostilitat, fins al punt que alguns dels governadors i clergues de la ciutat van arribar a convertirse en devots admiradors seus. Just com havia passat a Bagdad i a Adrianàpolis, la talla moral de Bahà'u'llàh es va anar fent mereixedora de respecte, d'afecte i fins i tot d'una posició de preeminència social.
Acre va ser a més l'indret on Bahà'u'llàh va compondre la seva obra capital, més coneguda entre els bahà'ís per la seva denominació persa, el Kitab-i-Aqdas (El llibre més sagrat). S'hi descriuen breument les lleis i els principis essencials que han de seguir els Seus seguidors; així mateix, a l'obre queden traçades les líneas mestres de l'administració bahà'í.

A l'última dècada, als anys 70, Bahà'u'llàh va gaudir de llibertats per traslladar-se a viure fora del recinte enmurallat, en un indret on els Seus seguidors podien visitar-lo amb relativa pau i seguretat. Bahà'ullàh es va establir en una mansió abandonada, coneguda com Bahjí, i retirat allí es va poder dedicar a l'escriptura.

Bahà'u'llàh va morir el 29 de maig del 1892. Les Seves restes van ser inhumades en una habitació enjardinada contigua a la mansió. Per als bahà'ìs és l'indret més sagrat de la Terra.

A les primeres dècades del segle XIX les expectatives messiàniques van marcar moltes parts del món. Creients sincers de totes les procedències religioses als quals amoïnaven les conseqüències de la investigació científica i de la industrialització van girar els seus rostres cap a les escriptures de les seves tradicions respectives en cerca d'una resposta que expliqués els grans canvis que es produïen al seu voltant.
Europa i Amèrica van veure sorgir grups com els "templers" o els mil.lenaristes, convençuts que havien trobat a les escriptures la prova que la història havia arribat a la seva fi i que el retorn de Jesucrist ja era pròxim.
L'Orient Mitjá també va conèixer un procés molt semblant de fermentació religiosa al voltant de l'acompliment inminent de les profecies coràniques.

Potser el moviment mil.lenaristemés notable va sorgir a l'Iran, i es va centrar en la persona i les enseyances d'un jove mercader de Shiraz, a qui la història coneixeria com el Bàb. Del 1844 al 1863, els perses de totes les classes van viure una època turbulenta d'esperança i de fervor, atiada per l'anunci amb què el Bàb va proclamar que era el Promès de les Escriptures Islàmiques i l'Herald del Dia de Déu. La humanitat -va afirmar- es trobava en tots els aspectes devant el llindar d'una era de canvi i de regeneració.
En certa manera, la tasca del Bàb, es pot comparar amb el paper atribuïble a Sant Joan Baptista en el naixement del cristianisme. El Bàb va ser l'Herald de Bahà'u'llàh. La Seva missió primordial va ser preparar el cami per a la vinguda de Bahà'u'llàh. Des d'aquesta perspectiva s'entén per què el naixement de la Fe Babí marca alhora el naixement de la Fe Bahà'í. En efecte, quan Bahà'u'llàh va proclamar el 1863 que Ell era el Promès, la missió del Bàb havia donat el seu fruit.

Una religió independent

D'altra banda, la religió fundada pel Bàb tenia un caràcter independent propi. La Fe Babí va originar una comunitat vigorosa de fidels, va tenir les seves pròpies escriptures sagrades i va deixar una marca indeleble en la història.
La Fe Babí va ser fundada al maig del 1844 en el moment en què un jove mercader de la ciutat iraniana de Shiraz va anunciar que era el Promès Qa'im ("El qui haurà d'alçar-se"). Aquest jove que originàriament es deia Siyyid 'Ali-Muhammad, va adoptar el nom de "el Bàb", un títol que en àrab significa "la Porta". La Seva vinguda -va explicar el Bàb- representava el portal pel qual aviat havia d'aparèixer el Missatger de Déu esperat per tota l'humanitat.
Els relats coincideixen a assenyalar que el Bàb va ser un nen extraordinari. Va néixer el 20 d'octubre de 1819 i posseïa una saviesa sorprenent i una noblesa que fan recordar el jove Jesús. En arribar a la maduresa, el Bàb es va sumar als negocis del seu oncle, propietari d'una firma comercial. La pietat i la integritat del Bàb aviat van ser motiu perquè altres mercaders amb qui es relacionava l'apreciesssin. També era conegut per la Seva generositat amb els pobres.
Després de la Seva proclamació, el Bàb va atreure ràpidament un gran nombre de seguidors, fins al punt que el moviment es va escampar per l'Iran com una vertible reguera de pólvora. Aquest creixement va donar lloc a l'oposició i la persecució, sobre tot per parts dels membres del clergat, els quals veien amenaçats el seu poder i prestigi. Durant la persecució, el Bàb va ser empresonat diverses vegades.
La seva obra mes important , el Bayàn, va abrogar certes lleis de l'Islam i les va substituir per d'altres de noves. El Bayàn emfasitzava una moralitat exigent fundada en la puresa del cor i d'intenció. També defensava la condició de la dona i del pobres, així com l'educació i l'aplicació de les ciències útils.

El tema central del Bayàn gira al voltant de l'arribada inminent d'una segona Manifestació de Déu, la Qual seria més gran que el Bàb i la missió de la Qual seria inaugurar l'era de pau i abundor que temps enrera ja havien anunciat el cristianisme, el judaisme i la resta de religions.

Persecució i execució

Els cors i les ments dels qui van conèixer el missatge del Bàb estaven submergits en una atmosfera que a penes havia canviat des de l'Edat Mitjana. En proclamar una nova religió, el Bàb va fer possible que els seus seguidors es desvinculessin del tot del marc de referència islàmic, per preparar aixi la via per a l'arribada de Bahà'u'llàh.
L'agosarament amb què el Bàb va proclamar la Seva missió i va presentar l'ideal d'una nova societat, va suscitar molt de temor entre les autoritats religioses i seculars. La persecució del Bàb no es va fer esperar.
Els qui s'hi van enfrontar van arribar a dir que no era un heretge, sinó un rebeld perillós. Per això van decidir executar-lo
El 9 de juliol del 1850 es va complir la seva sentència de mort al pati d'una caserna de Tabriuz, davant la mirada de 10.000 testimonis amuntegats a les teulades dels barracons i les cases contigus. Van sospendre el Bàb i un jove seguidor de dues cordes clavades en una paret. Un regiment armeni compost de 750 soldats dispostos en tres files de 250 fusellers cada una van descarregar tres andanades. El fum de la pólvora i la pols que es van alçar van ser tan densos que el pati va quedar negat de foscor.
Tal com informa el relat que es troba al Ministeri d'Afers Estrangers Britànic, quan la fumarada es va esvair no hi havia rastre del Bàb.
Les bales no havien tocat el Seu company, que estava dret. Això si, totes dues cordes estaven destrossades.

Van trobar el Bàb a la Seva cel.la en el moment en què impartia las últimes instruccions als Seus seguidors. Al matí d'aquell mateix dia, quan els guàrdies es disposaven a conduir-lo al lloc de l'execució, el Bàb els havia advertit que no hi havia cap "poder terrenal" que el pogués silenciar fin que hagués acabat de dir tot el que havia de dir. Ara, el Bàb els adreçava aqueste paraules: "Podeu acomplir la vostra tasca".

Per segona vegada, el Bàb i el Seu company van comparèixer davant l'escamot de execució. El regiment armeni es va negar a disparar, per la qual cosa el van haver de substituir per un contingent de soldats musulmans. Aquesta vegada els cossos van resultar cosits a trets, i el ossos i la carn es van fondre en una massa en la qual (sorprenentment) els seus rostres van quedar intactes.

Les restes mortals del Bàb estan enterrades en aquest mausoleu situat a la falda del Mont Carmel, a Haifa (Israel). El mausoleu del Bàb és un dels indrets més sagrats del Món Bahà'í

Una mostra de "l'escriptura de revelació", transcrita per Mirzà Aqà Jàn (un dels secretaris de Bahà'u'llàh)

Una de les taules de Bahà'u'llàh, tal com fou finalment transcrita sota la Seva supervisió

A més de diverses obres d'un cert volum, Bahà'u'llàh va escriure un gran nombre de documents coneguts com "Taules", la majoria adreçades als Seus seguidors. Ell mateix ha estimat que, si es recopilesin totes les Seves taules, omplirient l'equivalent a cent volums. Els seus escrit reflecteixen una gran varietat d'estils i, a més, alternen indistintament el persa i l'àrab, idiomes en què Bahà'u'llàh es movia amb una eloqüència sobirana.

L'essència de les ensenyances ètiques de Bahà'u'llàh consta en un llibre titulat Les paraules ocultes, un compendi aforístic escrit a la priemra època de la Seva missió.
L'obra es pot descriure com el pòsit espiritual destil.lat per les successives revelacions de Déu.

L'exposició doctrinal més destacada de Bahà'u'llàh es troba al "Kitàb-i-Iqàn" ("El llibre de la certesa"). En descriure el vast horitz´de la voluntat divina, l'Iqàn tracta d'algunes de les qüestions capitals de la religió: Déu, la natura de l'esser humà, el sentit de la vida i el contingut de la Revelació.

Però la posició més destacada correspon al Kitab-i-Aqdas ("El llibre més sagrat"). Revelat durant els dies més dolents del desterrament a Acre, l'Aqdas, el "Llibre Matriu" de la dispensació bahà'í, constitueix el dipòsit principal de lleis i institucions que Bahà'u'llàh va concebre per al Nou Ordre Mundial.

La traducció de les escriptures sagrades a altres idiomes continua a bon ritme. La pauta de traducció a l'anglès va quedar marcada per Shogi Effendi, el qual va ser cap de la Fe Bahà'í des del 1921 fins al 1957.
Educat a Oxford, Shoghi Effendi va escriure traduccions que no tan sols són un testimoni del seu domini brillant de l'anglès, sino que a més constitueixen una exposició autoritzada del significat dels Textos.
En la seva recerca d'un estil anglès que fes una certa justicia al caràcter i emotiu de l'àrab i del persa emprats per Bahà'u'llàh, Shoghi Effendi va triar un anglès lleument arcaïtzant, que recorda el de la versi´de la Biblia del rei Jaume. En consonància amb aquest estil, va triar l'ús del pronom masculí en referència a Déu, si bé les ensenyances de Bahà'u'llàh fan ben palès que el Creador no coneix diferèncias de gènere.
Així mateix, Shoghi Effendi va fer ús dels punt diacrítics en la transcripció dels noms àrabs i perses, pràctica que se segueix universalment en la Comunitat Bahà'í.
El conjunt resultant és un estil que fa de pont entre l'anglès modern i l'àrab i el persa de Bahà'u'llàh. Per aixó a les traduccions a altres idiomes es recorra de vegades a les versions de Shoghi Effendi i no als originals àrabs o perses.
Hi ha traduccions de passatges escollits dels escrits de Bahà'u'llàh en més de 800 idiomes.